Aquests dimecres, hem decidit anar a la Cresta del Ferran per Sadernes Ens posem en marxa pel camí de Sant Aniol. Passem
el pont de Sant Valentí i enfilem un corriol que s'enfila per la nostre esquerra, ens portarà a Talaixà
Talaixà,
comunica la vall d'Hortmoier, riera de Beget
amb la de vall de Sant Aniol d'Aguja
Permeteu-me que
expliqui breument una petita i important història d'aquest indret que el fa més
entranyable.
Pels vols dels anys setanta, la darrera edificació habitada: La Masó, fou
abandonada i Talaixà es queda buit, essent visitada tan sols pels ramaders,
caçadors i excursionistes aventurers. Però, molt lluny de l'abandó que semblava
irremeiable, els anys 80 passa a ser
recolonitzada. Hippies i neorurals, adquireixen les antigues masies i tornen a
donar vida a les valls garrotxines.
Apareix llavors un personatge clau en la historia de Talaixà: Rodrigo Gómez
Rodríguez conegut popularment com en
“Rodri”.
En “Rodri”, va néixer a Huelva el 1914, on va fer de miner, després de
guàrdia civil, i ja a Catalunya, de paleta. Ell, i un seu amic, adquireixen
dues ruïnoses edificacions a Talaixà amb la intenció de reconstruir-les per
habitar-les i fer una cantina.
Al 1988, una empresa privada: Ormoier S.A. adquireix la totalitat de la
Vall d¡Hortmoier per convertir-la en un vedat de cacera. Ràpidament, centenars
de metres de tanques de filferro cinegètic bloquegen el pas de veïns i
excursionistes. Neix, llavors, un moviment de defensa popular per aturar la
privatització de la zona. Sota el lema “Si vas a Ormoier, porta alicates” elGrup
de defensa de la Vall d'Ortmoier, que aplegava 37 entitats, entre ecologistes,
polítics i sindicats, intenten aturar la barbàrie, malauradament, sense gaire
èxit.
A principis dels 90 la lluita continua. I en Rodri, aquell ermità nouvingut,
ara tot sol, doncs el seu soci abandonà la idea d'instal·lar-se a Talaixà, és
qui resisteix, fins i tot sota amenaça de mort a les continues instigacions per
part dels caçadors i d'en “Racionero”, el terratinent propietari de la Vall. En
Rodri, s'associa amb el Centre Excursionista d¡Olot i els hi cedeix una de les
seves propietats amb la idea de fer un refugi excursionista. A canvi, en Rodri
rebia una bossa d'aprovisionament cada segon dissabte de mes. S'atura d'aquesta
manera la possibilitat de tancar la Vall al pas dels excursionistes. D'altra
banda les gestions del Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier comencen a fer
efecte, i l'ajuntament de Montagut declara l'ús públic de tots els seus camins.
Un bon dia les tanques desapareixen. La inclusió de tota l'Alta Garrotxa dintre
del Pla d'Espais d'interès natural per part de les institucions, protegeixen la
zona de qualsevol possible agressió. Talaixà, poc a poc, es converteix en
l'aglutinador de l'excursionisme de la zona.
El trànsit d'excursionistes per Talaixà es veu afavorit per la gran bellesa
del lloc.
La idea de fer un refugi per excursionistes comença a prendre forma. El CEO
va arribar a portar fins hi tot carregaments de material de construcció en
helicòpter. L'ajuda dels grups excursionistes arriba de totes bandes; la gent
de Blanes organitza aplecs i camps de treball a l'estiu per ajudar de manera
voluntària a aixecar el nou refugi, que poc a poc comença a prendre forma. Talaixà,
es cada cop més freqüentada pels excursionistes, i la lluita del
"Rodri" la fa més popular, sobretot en els ambients excursionistes I
és d'aquí, d'on surten dos nous personatges en la història de Talaixà: en
“Jose” i en “Jordi”, els guardes del refugi de "Can Torner". Aquests,
s'aferren al somni d'en Rodri, i amb tota la voluntat i il·lusió del món,
l'ajuden a aixecar el seu utòpic refugi. Poc a poc, amb molt d'esforç per part
d'en Jose, en Jordi i en Pedro, ara acompanyats per les seves xicotes,
familiars i amics, el refugi d'en Rodri va prenent la seva forma definitiva.
Però allò que molts no volíem que arribés,
finalment arriba, i un 26 de Desembre del 2000, en Rodri amb 86 anys d'edat, i
agreujat per la seva incurable malaltia, abandona per sempre la seva lluita
particular. Una placa commemorativa el recordarà per sempre al refugi de Can
Torner.
Darrerament (2010), s'ha reconstruït l'església de Sant Marti de Talaixà i
s'està reconstruint la casa d'en Rodri per part del Centre Excursionista d'Olot amb la finalitat
de convertir-la en un refugi de muntanya.
Ens mirem la
cresta del Ferran des de Talaixà, hi ha uns 200 metres de desnivell, i fem via
cap a buscar el corriol, costa una mica ja que no hi ha cap indicació, agafem
el que sembla una mica fresat, hem vist alguna senyal vermella aïllada, però no
n'hem fet cas ja que hi havia un corriol que semblava el bon camí. més endavant
em vist que hi havia estaques i filat, i hem deduït que eren les restes
del tancat , continuem pujant com podem veiem que el camí és dificultós i
relliscós, sort dels senglars que el fan una mica més tou, però tot i així és
un camí de cabres.
Veiem que a la
Masia de La Quera, que està molt enrunada, hi ha maquinària i hi
reballen, hi han obert una carretera, que pujant hem creuat dues vegades,
la deuen voler restaurar. ai, ai ai.
Com que encara ens queda una bona
estona per baixar cap a Sadernes, decidim agafar el mateix camí que hem vingut.
Travessem la riera de Sant Aniol i arribem a l'aparcament on tenim el
cotxe. Hi ha tres joves, dues noies i un noi, que també es preparen per marxar,
es veu que han estan fent pràctiques d'escalada.
