Ens situem al cor del Parc Nacional dels Pirineus per fer una ruta molt
freqüentada tant per la seva bellesa com per les facilitats d’accés: des de les
cascades del Pont d’Espagne fins al refugi Oulettes de Gaube, on contemplarem
el massís del Vignemale des dels seus peus.
És potser la muntanya amb més caràcter alpí i una
personalitat més marcada de tots els Pirineus. Tot i ser una ruta molt més
llarga que la "normal", decidim pujar des de la vall de Gaube per
contemplar l'espectacular paret nord, i ho fem d'una tirada. És una jornada
llarga i dura, però molt contrastada, que combina paisatges increïbles, glacera, arribem al refugi Lourdes Cauterets.
Arribats al refugi quedem absorts i bocabadats davant del magestuós
espectacle de la paret nord del Vignemale, darrera del gran prat d'Oulettes de
Gaube. Pels que passem aquí per primera vegada la sensació és molt intensa, ja
que des del pla mateix s'aixeca sobtadament de forma gairebé vertical una gran
roca en forma de menhir de més de 1.000 metres d'alçada. És realment bonic,
fascinant, màgic! La paret nord del Vignemale sembla una sola roca, trencada a
l'esquerra per una gran esquerda que la recorre de dalt a baix, el couloir de
Gaube. Completen la imatge cap a l'esquerre el Pitón Carré, la punta i
l'espatalla Chausenque i el Petit Vignemale. Et passaries hores i hores assegut
en les taules de davant del refugi tot contemplant aquest excels paisatge
natural.
Ens traiem els grampons i aprofitem per ganyipar una mica i recuperar
forces per l'últim tram de pujada, una fàcil grimpada però per un terreny força
descompost. No hi ha un camí evident, sinó que cal buscar el millor pas. La
grimpada no és complicada, però cal anar amb compte especialment de les pedres
que cauen si tenim gent a davant, per altra part cosa gairebé segura. Nosaltres
som afortunats, ja que a l'hora que pugem no hi ha gaire gent. Pugem sense més
problemes, buscant bons agafadors i anant amb compte. Arribem a la cresta, que
seguim durant uns metres fins arribar al vèrtex geodèsic que marca els 3.298
metres del cim del massís del Vignemale.
Des del cim la panoràmica és absoluta, i amb el dia clar i assolellat que
fa podem contemplar la majoria dels grans cims dels Pirineus centrals. No fa
vent, i la temperatura és molt agradable. Cap al nord veiem la preciosa vall de
Gaube, per on hem pujat. Cap a l'oest les valls d'Ossoue i Gavernie, i cap al
sud-oest la panoràmica de tot el massís del Mont Perdut és fantàstica: Marboré,
Mont Perdut, bretxa de Roland, Taillón,... Cap al sud, la vall de Bujaruelo té
uns colors preciosos. De nou em passaria hores i hores contemplant aquest vast
paisatge en un dia tan agradable.
Després d'una bona estona al cim tornem a baixar pel
mateix camí, anant amb compte, ja que la baixada és un pèl més delicada que la
pujada. Tot i això no té cap complicació, ja que si bé és força dret, no tens
sensació de buit absolut, i hi ha bones preses per agafar-se i baixar amb tota
seguretat. Tornem a la glacera i la seguim amunt cap al coll de Cerbillona, tot
passant al costat mateix de les 3 coves Russell.
Arribem a Bayssellance, 2.275 metres de desnivell positiu. Una jornada molt
dura, i alhora molt bonica. Crec que és dels llocs més bonics on he estat dels
Pirineus. Estic captivat per aquesta muntanya.
El Petit Vinyamala o Petit Vignemale és muntanya de 3.032 metres. Al
massís del Vignemale, però lleugerament apartat de l'arc semicircular que forma
la glacera d'Ossoue, es troba el germà menor de la Pique Longue, anomenat Petit
Vignemale, un cim de 3.032 mts. que es puja de forma ràpida i senzilla des del
refugi de Bayssellance.
De retorn al cotxe nomes ens queda veurà les cascades. L’anomenada ruta de
les cascades (5 km, 440 m de desnivell.) Arribem al cotxe molt contens, em aconseguit
el nostre objectiu.
